Qui som?   |     Documents   |     Campanyes

 

You are here

Reduir la militarització del conflicte ucraïnès per evitar la guerra

(versión en castellano debajo)

Comunicat del Centre Delàs: Reduir la militarització del conflicte ucraïnès per evitar la guerra

Reduir la militarització del conflicte ucraïnès per evitar la guerra

Des del Centre Delàs d’Estudis per la Pau veiem amb enorme preocupació l’escalada bel·licista que s’està donant en el conflicte armat d’Ucraïna entre l’OTAN i Rússia i el decebedor seguidisme europeu i espanyol en la resposta militaritzada.

El conflicte ucraïnès és d’una enorme complexitat i mereix ser analitzat amb serenitat i responsabilitat tenint en compte tots els aspectes polítics, històrics, econòmics, entre molts altres culturals, socials, sense oblidar, evidentment, el rol que la seguretat energètica pot jugar en el futur de la regió. Així com cal posar al centre la seguretat de les persones, de la població civil, que seria òbviament la principal damnificada d’una hipotètica guerra entre Rússia i l’OTAN.

En el conflicte intern que viu Ucraïna, la responsabilitat d’Europa Occidental i l’OTAN no és menor, en haver ajudat els polítics ucraïnesos prooccidentals i contribuït a la militarització del país i la regió, de la mateixa manera que Rússia és responsable de les seves accions militars totalment inacceptables per aconseguir el control de les regions ucraïneses on existeixen comunitats prorusses, principalment de Crimea i la part oriental del Donbàs (Lugansk i Donnetsk).

L’OTAN és un organisme militar multilateral amb un radi d’acció mundial sota el comandament dels Estats Units que sempre l’ha fet servir per exercir un control a favor dels interessos de les seves grans corporacions, entre les quals hi tenen un paper especialment protagonista les energètiques. D’aquesta manera ha fet ús de la força militar per contrarestar la dels seus opositors, com ha demostrat en la participació en nombrosos conflictes (Afganistan, Iraq, Líbia…).

L’OTAN ha estat, des del seu naixement, un instrument dels Estats Units per tenir un peu a Europa i crear dependència als països de l’Europa occidental, alhora que la feia servir per mantenir viva l’amenaça cap al seu tradicional enemic geopolític, Rússia, encara havent col·lapsat la Unió Soviètica el 1991. No en va, l’OTAN, en lloc de dissoldre’s com va fer l’organisme militar Pacte de Varsòvia, es va expandir admetent al seu si països fronterers amb Rússia, aprofitant la seva debilitat als anys 90. Cosa que sens dubte ha alimentat la retòrica nacionalista i militarista russa, que sustenta en gran part un règim de caràcter autoritari creixent que altrament estaria abocat al fracàs. L’amenaça de l’OTAN és per al Kremlin el millor argument polític per justificar el règim i els plans d’expansió militar a l’antiga àrea d’influència d’espai postsoviètic.

El 1991, el secretari d’Estat de George Bush, James Baker, va prometre al líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov que, si Moscou permetia la reunificació alemanya, l’OTAN no s’expandiria “ni una polzada” més enllà de l’Alemanya Occidental. Tot i això, Polònia i altres països que havien pertangut a l’antic Pacte de Varsòvia van ingressar a l’Aliança Atlàntica.

La proximitat de l’OTAN a territori rus i el manteniment d’armes nuclears nord-americanes a Europa i Turquia és lògicament percebuda per Rússia com una amenaça de seguretat. Sembla raonable que el Kremlin demani que Washington es comprometi a impedir que l’OTAN continuï expandint-se cap a l’est, cosa que de fet és un dels punts de la proposta russa de tractat amb els EUA sobre garanties en seguretat.

Demanem que la proposta russa d’un tractat amb els EUA sobre seguretat sigui difosa, estudiada i tinguda en compte, treballant des del diàleg i la diplomàcia en comptes de cedir a l’opció fàcil de l’escalada militar. Aquesta i altres propostes no poden ser rebutjades d’entrada pels EUA i l’OTAN. Al marge de determinades accions absolutament reprovables per part de Rússia, aquest país és qui ara proposa arribar a un acord perfectament assumible per rebaixar la tensió i és l’OTAN qui es nega.

Ni la UE, ni molt menys l’Estat espanyol, han mostrat cap indici d’autonomia ni molt menys responsabilitat, en el seu posicionament pel que fa a l’escalada bel·licista que s’està donant a l’Est del continent, que pot portar a una guerra que ningú no vol i que patiria la població civil. I que beneficiarà, com sempre, una àvida indústria militar, no només europea i nord-americana, sinó també russa, que en el millor dels casos s’assegurarà ingents contractes per una carrera armamentística i una reforçada despesa militar amb l’excusa d’una dissuasió que la única cosa que fa és augmentar la probabilitat d’un desenllaç violent del conflicte.

Demanem que el Govern espanyol i la mateixa UE se situïn en un lloc d’equidistància necessari entre els interessos geoestratègics nord-americans i russos. Cosa que no passa per enviar armaments ni suport militar al govern de Kíev, sinó al contrari, buscant un rol de neutralitat que rebaixi les tensions militars -deslligant-se de l’OTAN-, que els legitimi per iniciar converses amb Rússia de manera directa, convocar totes les parts a dialogar en una conferència de pau que posi fi al conflicte armat a Ucraïna. Espanya s’ha de sumar com a mínim al camí obert pel Govern alemany d’apostar per vies no militars per afavorir una desescalada del conflicte i evitar la guerra.


 

Desde el Centre Delàs d’Estudis per la Pau vemos con enorme preocupación la escalada belicista que se está dando en el conflicto armado de Ucrania entre la OTAN y Rusia y el decepcionante seguidismo europeo y español en la respuesta militarizada al mismo.

El conflicto ucraniano es de una enorme complejidad y merece ser analizado con serenidad y responsabilidad teniendo en cuenta todos los aspectos políticos, históricos, económicos, entre muchos otros culturales, sociales, sin olvidar, evidentemente, el rol que la seguridad energética puede jugar en el futuro de la región. Así como se debe poner en el centro la seguridad de las personas, de la población civil, que sería obviamente la principal damnificada de una hipotética guerra entre Rusia y la OTAN.

En el conflicto interno que vive Ucrania, la responsabilidad de Europa Occidental y la OTAN no es menor, al haber ayudado a los políticos ucranianos prooccidentales y contribuido a la militarización del país y la región, del mismo modo que Rusia es responsable de sus acciones militares totalmente inaceptables para hacerse con el control de las regiones ucranianas donde existen comunidades prorrusas, principalmente de Crimea y la parte oriental del Donbás (Luganks y Donnetsk).

La OTAN es un organismo militar multilateral con un radio de acción mundial bajo el mando de Estados Unidos que siempre la ha utilizado para ejercer un control en favor de los intereses de sus grandes corporaciones, entre las que juegan un papel especialmente protagonista las energéticas. De este modo ha hecho uso de la fuerza militar para contrarrestar la de sus opositores, como ha demostrado en su participación en numerosos conflictos (Afganistán, Irak, Libia…).

La OTAN ha sido, desde su nacimiento, un instrumento de Estados Unidos para tener un pie en Europa y crear dependencia a los países de Europa occidental, a la vez que la utilizaba para mantener viva la amenaza hacia su tradicional enemigo geopolítico, Rusia, aun habiendo colapsado la Unión Soviética en 1991. No en vano, la OTAN, en lugar de disolverse como hizo el organismo militar Pacto de Varsovia, se expandió admitiendo en su seno a países fronterizos con Rusia, aprovechando su debilidad en los años 90. Algo que sin duda ha alimentado la retórica nacionalista y militarista rusa, que sustenta en gran parte un régimen de creciente carácter autoritario que de otro modo estaría abocado al fracaso. La amenaza de la OTAN es para el Kremlin el mejor argumento político para justificar su régimen y sus planes de expansión militar en la antigua área de influencia de espacio post-soviético.

Ya en 1991, el Secretario de Estado de George Bush, James Baker, prometió al líder soviético Mijaíl Gorbachov que, si Moscú permitía la reunificación alemana, la OTAN no se expandiría “ni una pulgada” más allá de la Alemania Occidental. Sin embargo, Polonia y otros países que habían pertenecido al antiguo Pacto de Varsovia ingresaron en la Alianza Atlántica.

La proximidad de la OTAN a territorio ruso y el mantenimiento de armas nucleares estadounidenses en Europa y Turquía es lógicamente percibida por Rusia como una amenaza a su seguridad. Parece razonable que el Kremlin pida que Washington se comprometa a impedir que la OTAN continúe expandiéndose hacia el este, lo que de hecho es uno de los puntos de la propuesta rusa de tratado con EEUU sobre garantías en seguridad.

Pedimos que la propuesta rusa de un tratado con EEUU sobre seguridad sea difundida, estudiada y tenida en cuenta, trabajando desde el diálogo y la diplomacia en vez de ceder a la opción “fácil” de la escalada militar. Esta y otras propuestas no pueden ser rechazadas de entrada por EEUU y la OTAN. Al margen de determinadas acciones absolutamente reprobables de Rusia, este país es quien ahora propone llegar a un acuerdo perfectamente asumible para rebajar la tensión y es la OTAN quien se niega.

Ni la UE, ni mucho menos España, han mostrado ningún atisbo de autonomía ni mucho menos responsabilidad, en su posicionamiento con respecto a la escalada belicista que se está dando en el Este del continente, que puede llevar a una guerra que nadie quiere y que sufriría la población civil. Y que solo beneficiará, como siempre, a una ávida industria militar, no solo europea y norteamericana, sino también rusa, que en el mejor de los casos se asegurará ingentes contratos por una carrera armamentística y un reforzado gasto militar con la excusa de una disuasión que lo único que hace es aumentar la probabilidad de un desenlace violento del conflicto.

Pedimos que el Gobierno español y la propia UE se sitúen en un necesario lugar de equidistancia entre los intereses geoestratégicos norteamericanos y rusos. Algo que no pasa por enviar armamentos ni apoyo militar al gobierno de Kiev, sino al contrario, buscando un rol de neutralidad que rebaje las tensiones militares -desligándose de la OTAN-, que les legitime para iniciar conversaciones con Rusia de manera directa, convocar a todas las partes a dialogar en una conferencia de paz que ponga fin al conflicto armado en Ucrania. España debe sumarse cuanto menos al camino abierto por el Gobierno alemán de apostar por vías no militares para favorecer una desescalada del conflicto y evitar la guerra.

 

Nuclears en cap lloc